Vídeo motivador

CARNAVAL I QUARESMA

CARNAVAL I QUARESMA

CARNAVAL

El Carnaval és una celebració popular que té lloc immediatament abans de la quaresma cristiana (que s'inicia amb el Dimecres de Cendra), i que té data variable (entre febrer i març segons l'any). El carnaval combina elements com ara disfresses, grups que canten cobles, desfilades i festes al carrer.
Tot i les diferències de celebració a tot el món, la seva característica comuna és la de ser un període de permissivitat i cert descontrol. En els seus inicis, probablement amb un cert sentit de l'pudor propi de la religió, el Carnaval era una desfilada en què els participants vestien disfresses i usaven màscares. No obstant això, el costum va anar transformant la celebració fins a la seva forma actual.

L'origen de l'Carnestoltes

L'origen de la seva celebració sembla probable que estigui a les festes paganes, com les que es realitzaven en honor a Bacus, el déu romà de el caos, la festa i el vi, les saturnals i les lupercales romanes, o les que es realitzaven en honor de el bou Apis a Egipte. Segons alguns historiadors, els orígens d'aquesta festivitat es remuntarien a la Sumèria i Egipte antics, fa més de 5.000 anys, amb celebracions molt semblants en l'època de l'Imperi romà, des d'on es va expandir el costum per Europa, sent portat a Amèrica per els navegants espanyols i portuguesos a partir de fins de segle XV. El carnaval, encara que l'Església cristiana no ho admet com a celebració de to religiós, està associat amb els països de tradició catòlica, i en menor mesura amb els cristians ortodoxos orientals; les cultures protestants tenen tradicions modificades, com el carnaval danès.

QUARESMA

La Quaresma, com cada any, s'inicia el Dimecres de Cendra, sent un període molt important per a creients i els fidels ja que anticipa l'arribada de la Pasqua.
És el període que els cristians celebren abans de rebre la resurrecció de Jesús, però també serveix per fer un viatge de conversió i dejuni. De fet, en aquest dia comença la pràctica penitencial que té orígens molt antics i que veurem més endavant. Aquesta és la celebració pública de la penitència. I amb motiu de les cendres cristianes, els fidels emprenen aquest viatge d'abstenció i oració que condueix a l'absolució dels pecats en el matí de dijous Sant.

QUÈ ENS FA POR?

Primer de tot cal pregntar-nos que és la por.


La por és una sensació negativa extremadament molesta que apareix quan percebem una amenaça. Se'l considera un mecanisme bàsic de supervivència que es produeix en resposta a algun estímul específic, mal o perill. És un sentiment basat en fets que succeiran en el futur o una reacció a alguna cosa que està esdevenint en el present. La conducta habitual de la por és fugir del que es tem, aquesta és la propia definició de por i ara tractaré com fan en les plel·lícules, en el cinema per fer que aquesta ens doni por o mentres la vegem tingum aquest no se que de dir ara m'asustaré.


Primer de tot i el més obvi és que és un pel·lícula de por i llavors la trama ja és d'aquest àmbit de fer asustar al públic i ho fan senzill això amb una trama de fantasmes de qualsevol tipus que si estan en un cementiri, llavors ja amb la trama de la pel·lícula ja bsquen coses amb que ja de per sí, en el dia a dia a moltes persones ja le poden donar por, com el que ja he dit un cementiri, fantasmes, espectres i demés.


I després ja estan les tecniques amb les que juntament amb la trama fan que les pel·lícules d'aquest àmbit fasin més por, i aquestes tecniques empleades no es basen tant en la trama sino més en els detall i és més treball de post-producció.


Ara mencionaré i explicaré 4 de les tcniques que emplean per a què els espectadors tinguem més por.

La primera és el que anomenem com infrasò, consisteix bàsicament en una ona acustica i sonora de molt baixa freqüencia que noes possible ser escoltada per l'oït humà però que si podem sentir i poden arribar a produir als ésser humans unes reaccions físiques naturals que pot fer que les nostres emocions vagin variant.


Canvis bruscos de color, aquesta és unna altra de les tecniquues més usuals i emleades que bàsicament com el seu nom indica és bàsicament el canvi de colors, de passar de la lum a a oscuritat constantment.

La subversió de models i patrons de terror clàssics, aquesta és una de les tecniques més recents, que es basa en no fer tant l'esperat, és a dir per exemple, la noia mira el mirral deixa de mirar i de sobtes te esperes que allí tinguis l'ensurt, doncs ara els cineastas juguen amb això i consisteix en intentar que no sigui esperar per a què de veritat te emportis l'ensurt.

Tomes llargues, consisteix en comptes de fer una escena de por en la que possiblement et portis l'ensurt, en comptes de fer-la curta, consisteix en fer-la més llarga per a què les espectadors estiguin en més tensió de quan passarà alguna cosa i s'espera menys el moment.

Ara per últim falta la part de dir les meves pors, i la veritat que no tinc moltes , ja que por com a tal i n'hi ha poques segons el meu criteri ja que tu pots tenir por en moments determinats però pors sempre de las que veritat et fassin reflexionar poques.

Les meves pors bàsicament no és mort perque la meva popia mort no em fa por, però perdre a una persona que és important per a i per culpa de la mort si em da molta por.

I per útim les meves últimes pors són quedar-me sol, desprtar-me un dia i pensar qu no tinc ningú a la meva vida, estar sol em fa molta por i per últim relacionat és la por a l'oblit, i va relacionada ja que si estas sols ningú una vegada mort l'importaras i no s'acordarà de tu, i això és una cosa que em dona por perquè encara que no em deberia importar ja que ja estaré mort, és un tema que em fa reflexionar ja que si em moro i nigú s'acorda de mi és que ho he fet molt malament durant la meva vida i no vull això, i encara que sembli egoista, no vull imaginar-me el morir i que ningú plori per mi, seria un fracàs molt gran, i aquestes son les meves pors.

SETMANA DELS BARBUTS


En la tradició popular catalana hi ha tota una munió de sants posseïdors de llargues i espesses barbes que celebren la seva onomàstica en el decurs de la mateixa setmana. Per aquest motiu, la càustica popular ha batejat tal lapse de temps amb el nom de “La Setmana dels Barbuts”, la més freda de l'any.

El període de temps que hi ha entre el cicle de festes de Nadal i el de Carnestoltes es coneix popularment amb el nom de “La Setmana dels Barbuts”. Es tracta d’un conjunt de celebracions festives importants a casa nostra que tenen lloc durant la segona quinzena de gener i que queden al marge de les grans temporades o cicles de celebracions del món mediterrani.

Qui són els sants barbuts?

Les principals diades que inclou la Setmana dels Barbuts són les dedicades a tres sants que es representen tradicionalment amb barba: Sant Pau ermità (15 de gener), Sant Antoni Abat (17 de gener) i Sant Maür (18 de gener). També hi ha qui inclou dins aquests sants a Sant Vicenç màrtir (22 de gener) i altres sants barbuts menors, com Sant Benet i Sant Efigi (15 de gener), Sant Faci (18 de gener) i Sant Canut (19 de gener).

Tot i que la celebració de Sant Sebastià s’escau dins aquest període (20 de gener) i malgrat ser la festa major d’hivern de moltes poblacions catalanes, no s’acostuma a incloure dins d’aquest període perquè popularment no es representa al sant amb barba, sinó com a un jove afaitat i més aviat escanyolit. Tampoc és un dels sants barbuts Sant Pau Apòstol, la diada del qual es celebra el 25 de gener.

D’entre les festes més importants de la setmana dels Barbuts hi ha, per la seva extensió dins el territori i la seva popularitat, Sant Antoni Abat, més conegut com Sant Antoni del porquet o dels ases, protector dels animals de peu rodó, els animals de treball de la pagesia i, per extensió, de tots els animals domèstics. La seva festa és una de les més importants de l’any en moltes poblacions de les terres de parla catalana i es celebra amb les tradicionals beneïdes d’animals, els Tres Tombs i amb les representacions parateatrals que tenen al sant i a les seves temptacions, els dimonis, com a protagonistes.

Creences associades a aquesta setmana

Tradicionalment, la Setmana dels Barbuts ha estat considerada a través d’anys i panys com la setmana més freda i crua de l’any. Les dites populars així ho recullen: “Quan venen els tres barbuts, venen els freds cascarruts”, “Per la setmana dels barbuts governen els tres germans, tos, moquina i amagamans”, “La setmana dels barbuts, setmana d’esternuts”. Les estadístiques meteorològiques confirmen, malgrat les excepcions d’anys concrets, aquestes intuïcions populars. Hom creu també que la pluja que cau durant aquesta setmana fa molt de bé a la terra: “La pluja de la setmana dels barbuts, cada raig val cinc escuts”.

Una altra creença popular, aquesta vegada més difícil de comprovar, afirma que els homes nats en aquesta setmana són peluts, amb una barba espessa, molt de geni, decidits i coratjosos i amb molta empenta, mentre que les nenes nascudes en aquesta setmana se les té per mostatxudes.

Origen de la celebració

Hom atribueix al fred les barbes dels sants, i hi ha qui, fins i tot, afirma que els sants porten el fred dins les seves enormes barbes blanques. En efecte, la iconografia més antiga d’aquests personatges ens els presenta com a un ancià d’enormes barbes nevades, que simbolitza la vellesa i el cru fred hivernal.

Ara bé, alguns autors també relacionen les festes que s’esdevenen durant aquest període amb ritus pre-cristians entorn de l’home salvatge, el geni de la muntanya que pobla la simbologia d’aquests moments a tot Europa. Es tracta d’un ancià amb una llarga barba blanca i una dalla, que en molts calendaris representa l’Any Vell i que té una estreta i antiquíssima relació simbòlica i iconogràfica amb el Cronos grec o el Saturn romà, la vella divinitat de les religions clàssiques que simbolitzava el pas del temps. També podrien ser romanalles de les Lupercalia, uns rituals de fecundació destinats a la protecció dels ramats i a la fertilitat de la terra en els quals l’embriaguesa i les disfresses jugaven un paper molt destacat. En qualsevol cas, es tracta d’unes celebracions festives que tanquen el mes de gener i que comencen a traspuar els excessos carnavalescos de les properes setmanes.

Les altres celebracions de barbuts

La particular fisonomia de Setmana dels Barbuts ha inspirat a casa nostra, algunes celebracions peculiars. Al Vendrell, cada any es celebra el Sopar dels Barbuts, una festa que té lloc des de 1994 entre el 15 i el 22 de gener. Organitzada per l’associació de barbuts del Penedès, es tracta d’un sopar al que hi assisteixen només persones que duen barba i que es reuneixen al voltant d’una taula per compartir un àpat i fer-la petar, en el marc d’una festa que cada any incorpora novetats.

SIMBOLS QUE CANVIEN DE SIGNIFICAT AMB EL TEMPS

Esvàstica

Una esvàstica és una imatge amb forma de creu amb els braços doblegats. La esvàstica s'ha utilitzat en el llarg de la Història, en diferents Llocs, apareixent en diversos contextos i amb significats molt diferents. En heràldica también es diu creu gammada, creu cramponada i tetraskel.

La paraula 'esvàstica' procedeix de la paraula suasti, (benestar, en sànscrit). Al seu torn està composta per l'adverbi seu ( 'bo', 'molt') i asti (tercera persona singular de l'verb asti ( 'és o existeix'). Es pot traduir com 'bona fortuna' o 'bé estar'.

En principi l'esvàstica va ser usada com a símbol entre els hindús. S'esmenta per primera vegada en les sagrades escriptures de l'hunduísmo (Els Vedes), encara que també s'utilitza, principalment a l'Índia i Indonèsia, en altres religions com el budisme, el yainismo i el odinismo. Hi tesis antropològiques per explicar l'origen d'aquest símbol. També hi ha una hipòtesi astronòmica ja que es pensa que la seva peculiar forma podria ser degut a algun fenomen astronòmic com un estel a rotació o potser representava el moviment de el sol al cel.

ÀGUILA

És considerat l'emblema suprem dels déus, governants i guerrers. És símbol de la majestuositat, valentia i inspiració espiritual. A l'ésser vist com el senyor de l'aire personifica el poder i la velocitat.

Des de la idea hebrea, la qual diu que ell àguila podia cremar les seves ales al foc solar i després caure a l'oceà per sortir amb un parell nou, fa part de l'simbolisme baptismal, no només en les piles baptismals, també en els faristols de les Església. A la iconografia medieval l'àguila s'associa amb l'ascensió de Crist, les ales de l'oració, el descens de la gràcia i la conquesta de l'malament. (Hi ha un mosaic medieval: Un àguila barallant amb una serp és el símbol de el mal derrotat)

L'ÀGUILA PER AL FRANQUISME

L'escut llavors representatiu de el bàndol revoltat i de la seva ideologia, popularitzat com el «escut de l'àguila», seria imposat a terme de l'conflicte com escut nacional d'Espanya vigent, fins i tot després d'alguns lleugers retocs tècnics aprovats en 1945, no només durant el període de l' règim franquista pròpiament, sinó també durant el període de la Transició democràtica fins a 1981, si bé que amb certes modificacions de valor simbòlic aprovades en 1977. Per expressa voluntat de govern franquista, el disseny de l'escut va suposar una novetat respecte a la tradicional configuració per l'escut nacional des de 1868, moment a partir de el qual, les armes d'Espanya com a Estat van deixar estar associades a les de la dinastia regnant, sense perjudici d'emprar els elements bàsics d'aquesta com era el quarterat amb els blasons de Castella, Lleó, Aragó i Navarra i «entat» en punta amb el de Granada, amb la inclusió d'altres elements heràldics històrics als quals es va conferir una distinta simbologia

BANYES AL CAP D'UN HOME

A la fi de segle IV Sant Jeroni de Estridón, pare i doctor de l'Església, va fer un monumental treball traduint la Bíblia des del grec i l'hebreu a el llatí. Quan Sant Jeroni va traduir Èxode 34, 35 es va trobar amb una paraula composta per les lletres KRN. (És important aclarir que en hebreu no s'escriuen les vocals.) La qual es pot interpretar com "keren" (radiant, lluminós, amb raigs de llum) o "karan" (banya). Actualment la majoria de les Bíblies tradueixen aquell passatge de la següent manera: "I els Fills d'Israel van veure llavors que rajos de Llum emanaven de la pell de la cara de Moisès". Sant Jeroni, en canvi, va optar per la següent traducció: "I els Fills d'Israel van veure llavors que banyes emanaven de la pell de la cara de Moisès".

PARTITS POLITICS

PP

 Logo: 

El logo del partit politic, és un charran, el seu logotip està integrat per les lletres 'Pp' sota un símbol que representa un xatrac amb les ales desplegades dins d'una circumferència ". Molta gent pensa que l'au del partit és una gavia però, hi ha una distinció entre aquestes dues aus, segons el partit, és molt més important del que sembla, ja que són ocells que simbolitzen valors diferents. "el xatrac vola alt i lliure, mentre que la gaviota és carronyera, vola baix i es mou entre les escombraries. 

Color:

 L'elecció dels colors que corresponen al partit, determinen regles històriques i culturals determinades pel significat previ de símbols arrelat en la sapiencia política del país, a través del qual envien missatges sobre la ideologia del partit. A Espanya, la coloració de l'espectre polític entronca amb la tradició francesa que associa el blau amb la dreta com és el cas del Partit Popular i el vermell amb l'esquerra per analogia amb l'oposició entre la suposada "sang blava" de les famílies reals i la "sang vermella" de la resta de mortals. 

Imatge: 

L'imatge del director espiritual del partit polític, Pablo Casado, es bastant neta, sempre va amb chaqueta i golilla, fet que fa reflexar una imatge de seguredat i lleialtat 






Psoe

 Logo:

 El logo del Psoe és una mà que agafa una rosa, el puny simbolitza el seu arrelament en el moviment revolucionari sionista. I la rosa, la seva dependència il·luminista. 

Color:

 El color que correspon al partit, determina alguns fets històrics i culturals que a través d'aquest envien missatges sobre la ideologia del partit. Com s'ha dit abans a Espanya, la coloració de l'espectre polític entronca amb la tradició francesa que associa el blau amb la dreta i el vermell amb l'esquerra com és el cas del Psoe per analogia amb l'oposició entre la suposada "sang blava" de les famílies reials i la "sang vermella" de la resta de mortals.

 Imatge:

 L'imatge del director espiritual del Psoe, Pedro Sanchez, acostuma a migrar chaqueta, blusa i golilla, al igual que al partit popular, aquesta sarta d'elements donen belleza i prestigi al lider. 




Podemos 

Logo: 

El logo d'podem és un cercle que està compost per tres cercles, representa aparentment que aquest partit polític s'organitza per cercles on cada cercle pot participar en assemblea i en les decisions polítiques. El cercle representa la unió, i la unió és la força, el otorgamiento. 

Color: 

El color morat ha representat en molts contextos històrics el símbol de mando, per exemple, els papats ho usaven en els seus sotanes de color morat, malva o púrpura, és un color que es percep extravagant i singular a altres colors. En el cas de podem el color de fons es pot associar als moviments feministes així com a moviments del col·lectiu homosexual. També és Diu que el malva és color dels sobirans, simbolitza la sang real que corre per les venes de cada lluitadora pel dret al vot, simbolitza la seva consciència de la llibertat i la dignitat. El blanc simbolitza l'honradesa de ningún modo extraoficial i nunca política. 

Imatge:

L'imatge del líder de podemos, Pablo Iglesias, es tot el contrari als dos altres liders dels partits anteriorment esmentats, aquest, no porta ni americana ni corbata, simplement una camisa, aquesta imatge dona humiltat a la persona i també una mica de desconfiança per part de la gent.