SIMBOLS QUE CANVIEN DE SIGNIFICAT AMB EL TEMPS

Esvàstica

Una esvàstica és una imatge amb forma de creu amb els braços doblegats. La esvàstica s'ha utilitzat en el llarg de la Història, en diferents Llocs, apareixent en diversos contextos i amb significats molt diferents. En heràldica también es diu creu gammada, creu cramponada i tetraskel.

La paraula 'esvàstica' procedeix de la paraula suasti, (benestar, en sànscrit). Al seu torn està composta per l'adverbi seu ( 'bo', 'molt') i asti (tercera persona singular de l'verb asti ( 'és o existeix'). Es pot traduir com 'bona fortuna' o 'bé estar'.

En principi l'esvàstica va ser usada com a símbol entre els hindús. S'esmenta per primera vegada en les sagrades escriptures de l'hunduísmo (Els Vedes), encara que també s'utilitza, principalment a l'Índia i Indonèsia, en altres religions com el budisme, el yainismo i el odinismo. Hi tesis antropològiques per explicar l'origen d'aquest símbol. També hi ha una hipòtesi astronòmica ja que es pensa que la seva peculiar forma podria ser degut a algun fenomen astronòmic com un estel a rotació o potser representava el moviment de el sol al cel.

ÀGUILA

És considerat l'emblema suprem dels déus, governants i guerrers. És símbol de la majestuositat, valentia i inspiració espiritual. A l'ésser vist com el senyor de l'aire personifica el poder i la velocitat.

Des de la idea hebrea, la qual diu que ell àguila podia cremar les seves ales al foc solar i després caure a l'oceà per sortir amb un parell nou, fa part de l'simbolisme baptismal, no només en les piles baptismals, també en els faristols de les Església. A la iconografia medieval l'àguila s'associa amb l'ascensió de Crist, les ales de l'oració, el descens de la gràcia i la conquesta de l'malament. (Hi ha un mosaic medieval: Un àguila barallant amb una serp és el símbol de el mal derrotat)

L'ÀGUILA PER AL FRANQUISME

L'escut llavors representatiu de el bàndol revoltat i de la seva ideologia, popularitzat com el «escut de l'àguila», seria imposat a terme de l'conflicte com escut nacional d'Espanya vigent, fins i tot després d'alguns lleugers retocs tècnics aprovats en 1945, no només durant el període de l' règim franquista pròpiament, sinó també durant el període de la Transició democràtica fins a 1981, si bé que amb certes modificacions de valor simbòlic aprovades en 1977. Per expressa voluntat de govern franquista, el disseny de l'escut va suposar una novetat respecte a la tradicional configuració per l'escut nacional des de 1868, moment a partir de el qual, les armes d'Espanya com a Estat van deixar estar associades a les de la dinastia regnant, sense perjudici d'emprar els elements bàsics d'aquesta com era el quarterat amb els blasons de Castella, Lleó, Aragó i Navarra i «entat» en punta amb el de Granada, amb la inclusió d'altres elements heràldics històrics als quals es va conferir una distinta simbologia

BANYES AL CAP D'UN HOME

A la fi de segle IV Sant Jeroni de Estridón, pare i doctor de l'Església, va fer un monumental treball traduint la Bíblia des del grec i l'hebreu a el llatí. Quan Sant Jeroni va traduir Èxode 34, 35 es va trobar amb una paraula composta per les lletres KRN. (És important aclarir que en hebreu no s'escriuen les vocals.) La qual es pot interpretar com "keren" (radiant, lluminós, amb raigs de llum) o "karan" (banya). Actualment la majoria de les Bíblies tradueixen aquell passatge de la següent manera: "I els Fills d'Israel van veure llavors que rajos de Llum emanaven de la pell de la cara de Moisès". Sant Jeroni, en canvi, va optar per la següent traducció: "I els Fills d'Israel van veure llavors que banyes emanaven de la pell de la cara de Moisès".